L’escola canvia. De fet, segurament sempre ha canviat.

Canvien els infants, canvien les famílies, canvia la societat… i també canvia tot allò que sabem sobre com aprenem, com ens relacionem o com haurien de ser els espais que habitem.

Avui parlem de neuroeducació, de neuroarquitectura, de disseny universal per a l’aprenentatge, d’inclusió, d’acompanyament emocional… Conceptes que fa uns anys pràcticament no formaven part del nostre vocabulari quotidià i que avui entren a les escoles i ens obliguen, afortunadament, a fer-nos noves preguntes.

Però davant de tot això hi ha una paraula que apareix constantment: innovació. I és una paraula que a mi em genera una mica de respecte.

Perquè innovar no pot voler dir simplement fer coses diferents.

Ni canviar les taules de lloc.

Ni comprar materials nous.

Ni deixar de fer una cosa perquè ara n’hi ha una altra que sembla més moderna.

De fet, potser un dels errors que podem cometre quan parlem de canvi educatiu és pensar que tot el que fèiem abans estava malament i tot el que fem ara està bé.

I no. Hi ha pràctiques que necessitaven (i necessiten) transformar-se. Però també hi ha moltes idees que continuen sent absolutament vigents.

Potser el que ha canviat és la manera d’aterrar-les.

Un infant continua necessitant jugar. Continua necessitant sentir-se segur. Continua necessitant un adult que l’acompanyi, que l’escolti, que confiï en ell i que també li posi límits.

Això no és nou.

El que sí que podem tenir avui són més coneixements per entendre per què ho fem i més eines per fer-ho millor.

I aquí és on, per mi, té sentit el canvi educatiu.

No canviem perquè quedi bé en una fotografia d’Instagram.

No transformem un espai perquè sembli més bonic.

No incorporem una metodologia perquè estigui de moda.

Canviem perquè el context canvia. I perquè volem donar una resposta millor als infants que tenim davant.

I això també ens obliga a mirar cap a un altre lloc: la formació de les mestres.

Perquè si l’escola canvia, si el coneixement avança i si la realitat de les aules és cada vegada més complexa… la formació inicial està canviant al mateix ritme?

I, encara més: quan ja som mestres, tenim prou temps, espais i oportunitats per continuar revisant la nostra pràctica?

Potser innovar no consisteix sempre a inventar alguna cosa nova.

A vegades és simplement mirar allò que ja fèiem amb uns altres ulls, entendre millor per què ho fem i atrevir-nos a canviar-ho quan el context ens demana una altra resposta.

Perquè el canvi, per si sol, no és innovació.

El que dona sentit al canvi és la intencionalitat.

🎙️ Aquesta reflexió forma part de l’editorial del segon episodi d’Eduquem amb petjada (octubre de 2026), que pots escoltar íntegrament aquí.