Fa temps que tinc la sensació que en educació tenim moltes coses a dir, però no sempre tenim els espais per dir-les.
Vivim envoltats d’informació: articles, publicacions, reels, noves metodologies, opinions… Tot va molt de pressa. I, enmig de tot aquest soroll, de vegades trobo a faltar una cosa tan senzilla com seure, conversar i escoltar-nos.
D’aquí neix, en bona part, Eduquem amb petjada.
Donar veu a qui viu l’educació
Una de les idees que tenia més clares quan vam començar a imaginar el podcast era que volia que hi passessin mestres, professionals, escoles i projectes que tenen coses per explicar.
Perquè a les escoles passen coses molt interessants que sovint queden entre quatre parets. Hi ha mestres que es qüestionen constantment la seva pràctica, equips que fa anys que construeixen una manera de fer i petits projectes que donen resposta a grans necessitats.
I crec que necessitem escoltar-los més.
No per buscar receptes ni per copiar allò que fan, sinó perquè escoltar altres experiències també ens ajuda a pensar la nostra.
Tornar a conversar
Potser això és el que més m’agrada del format podcast: permet recuperar una mica el temps per conversar.
Una resposta no ha de durar trenta segons. Podem estirar un tema, fer-nos preguntes, discrepar, matisar o, simplement, reconèixer que no ho tenim clar.
Moltes de les reflexions que més m’han fet replantejar la meva pràctica com a mestre han sorgit precisament així: parlant amb altres mestres, visitant escoles o escoltant algú explicar per què fa el que fa.
M’agradaria que Eduquem amb petjada pogués provocar una mica això.
Un espai per escoltar
Petjades de mestre va néixer amb moltes ganes de compartir. Després van arribar les formacions, nous projectes, col·laboracions… i ara arriba el podcast.
No perquè ens faltessin canals per parlar. Potser perquè ens faltava un espai per escoltar.
Escoltar altres veus, conèixer realitats diferents, donar visibilitat a projectes que val la pena descobrir i continuar fent-nos preguntes sobre l’educació.
Al final, Eduquem amb petjada neix una mica d’això: de les ganes de continuar parlant d’educació, però sobretot de fer-ho escoltant els qui la viuen cada dia.